Hi ha l’arròs de l’àvia, i la resta de succedanis... Meravelles televisives com Breaking Bad i The Wire, amb un seguici infinit de mediocritats... Hi ha
cervesa artesana i altres beuratges menors... I, des d’aquest passat dissabte,
hi ha la Cursa de l’Amistat i centenars de curses a l’ombra.
Curiosa paradoxa: el gust de la perfecció ho eclipsa tot, i
ho torna insípid, ordinari i vulgar. L’excel·lència es converteix en referent i
ens obre els ulls, relativitzant (potser menyspreant) el que havíem lloat amb
entusiasme.
La Cursa de l’Amistat, també memorial al revolucionari artesà de
calçat esportiu Francesc Mates, es remunta a l’any 1981 i, en la seva 34a
edició, segueix amb la insòlita filosofia solidària i no competitiva.
M’estreno, per tant, en aquesta Cursa que tantes simpaties i
adeptes ha anat acumulant al llarg dels anys. L’amistat recíproca dels
participants s’evidencia des del moment de fer la inscripció, limitada a 800
pitralls: cada corredor lliura una ampolla d’aigua juntament amb una bossa
precintada de productes dolços i/o salats, que els voluntaris distribuiran a la
línia de meta.
El recorregut de la prova és d’un al·licient exquisit, i
inèdit en una ciutat tan explorada (i espremuda) com Barcelona, ja que travessa
perpendicularment la ciutat, de mar a muntanya: des del cim de Montjuic fins al
parc d’atraccions del Tibidabo. Un repte formidable de 16,2 quilòmetres que ens
exigirà un esforç notable, donat el seu costerós perfil.
Que la Cursa no sigui circular obliga a resoldre algunes
qüestions logístiques: a la sortida m’hi acosta la Lluïsa amb moto, des de
l’arribada tornaré a casa corrent, i un servei de trasllat de guarda-roba en
furgoneta m’acosta la bossa al Tibidabo. Genial, tot previst!
Un quart d’hora abans de les vuit del matí ja hi ha força
concurrència a l’esplanada externa al Castell de Montjuic. Molts han hagut de
pujar caminant (o corrent), altres han optat per l’autobús o, en el millor dels
casos, en taxi. El Sol, que comença a treure el cap per l’horitzó, ens obsequia
amb una bonica estampa cromàtica del Port de Barcelona, als nostres peus, i de
la fortalesa que ens acompanya, testimoni de nefastos episodis malgrat avui,
amb aquest artístic i bell fossar, ningú no hi vol pensar.
Els prolegòmens obliguen a fotografiar-nos amb els canons
exteriors (artilleria de record fatídic que sosté la memòria històrica) i al
pont que supera el fossar davant l’entrada principal del Castell, abans
d’ubicar-se a la línia de sortida (que en realitat no existeix) i esperar el
tret de sortida (que tampoc n’hi haurà).
Una Cursa diferent, com vaig comprovant... Myrna Mates,
filla del mític corredor i promotor de la prova, ens dedica un breu discurs i
inicia un compte enrere que acabarem entre tots els participants. Així de
natural i senzill: tots a córrer, que és el que ens agrada, sense
cronometratges.
L’arrencada és engrescadora. A l’entusiasme i lleugeresa
col·lectiva inicial se li suma un plàcid descens fins a l’avinguda de
Paral·lel, a l’estil ruta turística completa: Castell+Jardí de Joan
Brossa+Funicular de Montjuic+Fundació Miró+Museu Olímpic+Estadi Lluís
Companys+Piscines Picornell+Poble Espanyol+Caixa Fòrum. Déu n’hi do! Hem
pentinat la muntanya en poc més de deu minuts... Només ens queda saludar una
altra tropa peculiar que, com nosaltres, també ha decidit congregar-se en horari
intempestiu; sense dorsal sinó extravagants disfresses del ninja Naruto o
el popular Son Goku en motiu de la multitudinària XX edició del Saló del Manga
a Barcelona. En fi, ‘cada loco con su tema’...
El tall pel paviment de la ciutat és net i directe, pel
carrer Entença, des del seu naixement al Paral·lel fins a l’avinguda Diagonal
(o quasi, perquè tombem pel carrer de Taquígraf Garriga). En realitat són dos
quilòmetres de pujada, suau però contínua, que interromp el trànsit en una
quinzena de travessies (la gestió del pas a corredors i cotxes és immillorable,
un reconeixement a la Guàrdia Urbana i als nombrosos voluntaris implicats).
El pas soterrat que sorteja el centre comercial de l’Illa i
l’avinguda Diagonal és el primer punt d’inflexió que hauran de suportar les
nostres cames. Sempre amunt, ara pel passeig de Sant Joan Bosco, superada la
ronda del General Mitre, a la recerca de l’entranyable carrer de Major de
Sarrià, on segur ens temptarà l’aparador de la pastisseria Foix de Sarrià o, encara
més, el llegendari Bar Tomàs.
I com qui no vol la cosa, amb un ritme prudent que ens
reserva del que encara ha de venir, ens plantarem a la Ronda de Dalt, a punt
d’encalçar el quilòmetre deu. Ja queda menys, òbviament, però ens queda el
pitjor: la carretera de Sarrià a Vallvidrera. D’ara endavant, i ja fins al
final, no hi haurà treva; suarem de valent per a coronar, primer, el barri de
Vallvidrera (balcó ‘privilegiat’ de Barcelona) i, finalment, el
parc d’atraccions del Tibidabo.
L’escalada és exigent i només em reconforta la panoràmica (avui
encalitjada) de la ciutat i, per sorpresa de molts, la inconfusible silueta del
Castell de Montjuic, molt a la llunyania, just des d’on hem partit ja fa una
hora. I continuem, cada cop més a prop de l’objectiu. A estones diviso el
Temple del Tibidabo, o la imponent Torre de Collserola, però sovint em limito a
distraccions menors i, sobretot, més properes: com algunes belles finques
modernistes que conviuen amb altres de disseny i estil contemporani..., o la
presència de multitud de rellotges de sol enquestats a les façanes més
antigues...
Ens oblidarem de qualsevol desviació que no pugi pel dret,
com la que ens duria a l’Observatori Fabra. Seguim torturant les cames,
sobrepassant el pont del Funicular del Tibidabo, fins a distingir els rails del
vertiginós tren de l’Oest (una de les atraccions que en Martí va patir
recentment...).
 |
| Parc d'atraccions del Tibidabo, juliol de 2014 |
L’accés principal al luxós Hotel Florida suposa l’immediat
preludi al Parc d’Atraccions del Tibidabo, on hi accedirem per ‘la porta del
darrera’ permetent-nos gaudir del passeig del Camí del Cel (peregrinatge dels
més menuts) i afrontar els darrers dos-cents metres de cursa. Ni xip, ni
cronometratge oficial, com ja he dit, però sí la voluntat d’una classificació
manuscrita que, algun dia, l’organització penjarà al web. Sigui com sigui, el
meu crono em garanteix un temps d’1h20’06’’, un registre excel·lent si ens
atenem a la duresa del recorregut, que estableix un ritme de 5’ per quilòmetre.
Una llarga renglera de voluntaris m’obsequia amb bossa,
cervesa sense alcohol, coca, aigua i un munt de paperets que anuncien properes
curses; a banda, és clar, de l’avituallament solidari que hem aportat entre
tots els participants. Pels voltants de les emblemàtiques atraccions de la
Talaia o el Carrousel es dispersen els corredors, un cop recollida la bossa del
punt de servei de guarda-roba. L’organització, val la pena insistir, modèlica.
Quan l’objectiu no és omplir-se les butxaques sinó contribuir a un matinal
d’esport, on prevalgui el bon ambient i la solidaritat de tots els agents
implicats, el resultat és extraordinari (malgrat que nous requisits i
limitacions formals, com el de l’obligatorietat d’assegurances individuals,
posin en perill els principis dels organitzadors i la filosofia de la pròpia
Cursa). Una cita obligada, per Tots Sants: llarga vida a la Cursa de l’Amistat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada