FESTA MAJOR A CAN MARGARIT

Aquest post quasi comença i acaba pel final de la nostra visita al Poble Sec, com es mereix el desnllaç sublim i inesperat de què hem gaudit. En la dinàmica inofensiva d’acompanyament a una cercavila de gegants i capgrossos, emmarcada dins la festa major del barri, hem descobert un dels millors i més autèntics restaurants de Barcelona (permeteu-me la contundència).

L’objectiu principal, tot i que quedarà relegat a prolegomen ordinari, és la concentració i posterior cercavila de colles geganteres a la plaça Santa Madrona. En Martí els ha fet recompte, inspecció i seguiment complet pels carrers d’Olivera, Concòrdia, Blai i Blesa. N’Arnau i tot sembla que hi pren interès… i quasi segueix el ritme de les insofribles melodies dels grallers, mentre el nostre pensament s’esbargeix en l’elecció de l’antre on sopar lleuger.

L’últim cartutx, encara en horari infantil, el consumim a les atraccions plantades a la plaça de La Bella Dorita, just davant del reconegut Molino. En Martí s’entreté amb els llits elàstics i l’Arnau al clàssic carrousel, dins d’un magnífic tractor.

De reüll, en l’inexcusable seguici als gegants, hem anotat la Taverna Can Margarit com a restaurant candidat. En el recòndit carrer de la Concòrdia s’entafora aquest antiquíssim establiment, arrecerat darrera d’unes excepcionals portes vermelles de fusta, molt prometedores. L’interior, distribuït en dues sales, suposa un viatge en el temps, a base de sostres alts, voluminoses bótes de vi, i estètica tenebrosa. A la sala d’espera, al pur estil taverner, ens permeten un tast lliure i gratuït de negres i blancs locals. Sense pressa ni compliments tenim via verda per a fruir amb les produccions perpetrades al Priorat, Corbera d’Ebre, Penedès o Gandesa, cadascuna ressaltant la seva varietat. Les candeleres que il·luminen l’espai, per dimensions i dilatat servei, s’acomoden damunt les bótes i ens deixen bocabadats.

A dins, al menjador, augmenta la llum però es manté la decoració: mobiliari de fusta, paviment original, més bótes de vi, i un munt d’estris culinaris i agrícoles d’un temps passat penjat per les parets. La carta, tot i escassa, és força interessant per a primerencs com nosaltres. Ens havíem imaginat de tapes o entrepans i acabarem sopant d’amanida murciana (amb patata, bacallà, ceba i pebrot), d’emblemàtic conill a la jumillana (una especialitat inexcusable i infreqüent), i de púdings casolans de préssec al licor i d’ametlles. El servei és correcte i el menjar deliciós, però l’impacte de la seva originalitat, formidable d’altra banda, el satura de turistes submissos a les recomenacions extravagants de les seves guies.

Encara hem tingut temps i humor, tot i adormit l’Arnau, de sumar-nos als concerts de les places veïnes. El llistó està dalt de tot, però les orquestres amb què topem a plaça Navas i, sobretot, amb la que ens captiva a la plaça de Santa Madrona complementen perfectament el sopar a Can Margarit.