Els peatges, novament, es resumeixen en dos: dedicar-se una bona matinada (malgrat els panellets i castanyes de la nit anterior...), i resoldre la incòmode logística d’un circuit no circular. Els avantatges, en canvi, no es poden resumir... l’exquisit ambient i bon humor que acompanya el fossar del Castell a les vuit del matí és inqüestionable.
Enguany, al meu costat, s’ha afegit la Lluïsa, una altra debutant d’aquesta trobada íntima i discreta al voltant del Castell... una ocasió magnífica d’amor incondicional, perquè qui s’estrena repeteix sempre que pot.
Arrenquem puntualíssims, sense estridències, disposats a dosificar al màxim d’inici per a no ofegar-nos en la pujada infernal a Vallvidrera. Seccionem la ciutat de Barcelona amb absoluta precisió, de mar a muntanya, directes a Collserola!, posant de potes a munt el trànsit rodat... obstaculitzant temporalment un munt de carrers.
Molts tenim el recorregut dins del cap, així que ja sabem quan podem donar gas i quan ens convé reduir i posar seny. El Camí del Cel del parc d’atraccions del Tibidabo és un deliciós escenari per a l’esprint final, i l’històric avió del Tibidabo un testimoni molt estimulant: 1h18'22''.
La Lluïsa, que ha gestionat amb molta cura l’esforç, està a punt de finalitzar el seu exigent debut en la Cursa de l’Amistat, i ho farà amb un generós somriure: 1h51'11''.
Mirem plegats l’horitzó, des del fantàstic mirador del parc, per a intuir el Castell de Montjuic i al·lucinar amb el circuit de la Cursa: orgull, satisfacció, i poderoses cames... que potser ja li reclamen el proper repte, empeses per l’eufòria del moment... Mitja Marató de Barcelona?
Enllaç a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada