XXXIV CURSA POPULAR SOLIDÀRIA CIUTAT DE CORNELLÀ - 5/10/14 - 42'07''

Acabar una cursa dins d’una pista d’atletisme és un al·licient força estimulant; però fer-ho, a més, amb la insígnia funky dels Red Hot Chily Peppers de fons és insuperable. S’intuïa música en directe (un autèntic luxe!) en la meva aproximació a l’estadi d’atletisme del Cornellà Atlètic, si bé no ha despertat la percussió inicial de la magnífica Dani California fins que hi he trepitjat el tartà, i m’ha acompanyat en aquesta volta final fins a la línia d’arribada: ‘California rest in peace, simultaneous release, California show your teeth, she's my priestess, I´m your priest...’

Malgrat l’intens ruixat d’aquesta matinada, a les nou del matí no hi ha indicis de pluja a Cornellà, i fins i tot sembla que els núvols s’escampen. Els congregats, i avui som molts  tenint en compte la tradició atlètica a Cornellà i les múltiples distàncies i categories que hi prendrem part, resolem amb eficàcia els preparatius pre-cursa gràcies a una organització, logística i serveis impecables: recollida de dorsal, vestuaris i guarda-roba. Un 10!

La versió 10km de la XXXIV Cursa Popular Solidària ‘Ciutat de Cornellà’ (dedicada enguany a la lluita contra el càncer) comença a les 10 del matí, també la de 5km, després de successives curses més breus de categories pre-benjamins fins a cadets (un plaer animar a aquestes joves promeses...les seves cares, barreja d’il·lusió i nerviosisme, ho diuen tot...).

He comprovat d’inici l’afluència lògica d’atletes locals (la samarreta els delata) i l’absència de calaixos de sortida. No m’ha semblat, malgrat tot, una arrencada excessivament ràpida, potser la majoria es reserva en vistes a la duresa d’un tram força exigent a meitat de Cursa; ja veurem...  

Els primers compassos ens allunyen de l’autovia en direcció al nou Estadi del RCD Espanyol (que aquesta tarda donarà una alegria a la seva soferta parròquia) per a endinsar-nos al barri de la Riera. Al pas per la carretera de Sant Boi ja haurem completat dos quilòmetres, amb parcials per sota dels 4’/km i força optimisme a les cames.

La carretera de Sant Joan Despí encara ens permetrà córrer de valent i mantenir un ritme engrescador, com el llarg tram pel carrer que li segueix, de Rubió i Ors, abans d’iniciar el temut tram d’ascens pel carrer d’Anselm Clavé. No ajuda en res que en aquesta mena de rambla, bonica però costeruda, mantinguin les llambordes enlloc del tradicional asfalt. Arribats al cim, a tocar de la plaça de l’Església (on vam gaudir recentment del Festival Jazz&Beer), recuperarem forces per la carretera d’Esplugues fins topar-nos amb el reconfortant cartell del quilòmetre cinc (al meu crono hi diu: 20’49’’...).

Encara hi queda ben bé un quilòmetre de pujada, tot i més suau que fins ara, per carrers estrets del barri de la Gavarra. I com que, òbviament, tot el que puja baixa, ens llençarem després per una baixada contundent, amb alegria (i seny, que no convé fotre’s de lloros...). Malauradament, els propers quilòmetres transcorren pel barri industrial d’Almeda, monòton i avorrit, fins vorejar l’immens centre comercial d’El Corte Inglés.

Finalment redreçarem la marxa per a encarar els darrers dos quilòmetres, per àmplies avingudes, fins a les rodalies novament del flamant estadi blanc-i-blau. Intento forçar el ritme, un cop superat el punt quilomètric número 8, avui que les cames sembla que estan inspirades...

I abans del que em pensava ja entro a l’estadi, amb la jove banda de rock versionant als eterns californians, i la sospita que avui m’acostaré a la meva millor marca... Però la volta es fa eterna i el crono sembla accelerar-se... Ara ja distingeixo el marcador oficial de meta... i ja hi posa 42’... i ja quan creuo la línia d’arribada seran 42’18’’... tot i que el resultat penjat al web és de 42'07''...

Sigui com sigui no he pogut rebaixar els 42’ per poc... potser si no hagués frenat tant durant la pujada... qui sap? Mentre recullo aigua i fruita comprovo com just acaben d’arribar dos participants descalços, sí, sí, ni bambes ni mitjons... és la moda del barefoot running, que es justifica amb el treball natural dels músculs i articulacions dels peus i cames, així com la recuperació d’una postura del cos més eficient per córrer. Francament, no tinc cap ganes de provar-ho... just ara que he propinat 119 euros per unes bambes noves... No he aconseguit veure’ls les plantes dels peus, deuen ser un poema... visual, com els del mestre Joan Brossa... indesxifrable i surrealista.

A prop de la moto, encara perplex, segueixo la sintonia que s’escapa més enllà de l’estadi. Ara és el torn dels germans Gallagher... el seu hit més popular em persegueix de camí a casa: '...I said maybe you're gonna be the one that saves me? and after all you're my wonderwall...'