No són més que cicatrius del passat que, per alguna raó que
desconec, m’atrauen enormement. Potser perquè són un testimoni excepcional d’una
època i una societat que, tot i desapareguda, s’ha mantingut suspesa en el
temps fins als nostres dies. Aquesta arquitectura, d’aspecte ruïnós, ha
sobreviscut a l’abandó i a l’oblit total, per a reviscolar amb la mirada
curiosa de nostàlgics i de cercadors d’escenaris ja desdibuixats.
El telecabina que avui ens acosta a Superbagnères des de
Luchon és una fantàstica mostra d’enginyeria que ens permet superar un
desnivell de 1200 metres
en poc més de dotze minuts. Però no seria just desmerèixer al seu predecessor, en
desús des del 1966: la crémaillère.
Els 5,6 quilòmetres de línia de ferrocarril que connectava
amb l’hotel de turisme de Superbagnères fou molt apreciat per turistes i
clients del popular balneari de Luchon i aficionats a l’esquí. Sens dubte una
atracció familiar que es remunta a l’any 1912 i de la qual, a banda d’alguns
segments del traçat original reconvertits en senders, només es preserva l’estació
inferior, refugiada en un dels marges del Parc des Thermes.
L’entorn romàntic que acompanya l’ancienne gare du
funiculaire és exquisit. Es reconeix una arquitectura de Belle Epoque, afortunadament
poc saquejada i grafitejada. En la proximitat, en la intrusió pacífica que
permeten uns vidres escardats, entreveig una antiga oficina, amb un conjunt clàssic
de mobiliari auster i funcional, governada pel desordre i desolació més
absoluta.
Des de les reixes laterals, encobertes per una vegetació
salvatge, identifico el que queda de l’andana esglaonada, a banda i banda, i una
menuda i inesperada vagoneta blava descapotada que sembla esperar el seu torn
de pujada a Superbagnères.
L’exercici més gratificant és deixar-se endur per la
imaginació i acabar de dibuixar mentalment cada espai, cada fotografia... i
viatjar en el temps!
