MUSEU DE CERA DE BARCELONA

Lliurar-se a l’embruix de la Rambla de Barcelona encara és una delícia, entretenir-se amb les seves mil cares i colors, una essència inesborrable... malgrat s’hagi rendit recentment a un decebedor model turístic. Ens deixem endur pel corrent natural d’un hipnòtic paviment ondulant que ens aboca al mar, Rambla Canaletes enllà... fins a les acaballes d’aquesta antiga riera que escortava la muralla medieval de la ciutat, ben a prop d’un quiosc modernista que anuncia el que s’amaga al fons del discret i estret passatge de la Banca: el Museu de Cera!

Ens endinsem expectants fins a la menuda plaça octogonal, on resisteix l’antiga seu del Banc de Barcelona, reconvertit en un Museu de Cera que en l’actualitat té molt poc a veure amb el que molts recordem d’aquells anys vuitanta i noranta; l’ambientació grisa i antiquada ha estat curosament renovada amb nous escenaris i efectes digitals molt estimulants.

El nou Museu aplega amb encert present i passat, figures locals amb celebritats universals, mitjançant escenografies i escenaris sorprenents. D’entrada s’entreté amb la ciutat de Barcelona, de la mà dels il·lustres compatriotes de cera Antoni Gaudí i Eusebi Guell, i d’un magnífic simulador promocional que ens permet sobrevolar damunt l’entramat barceloní i acostar-nos als espais i monuments més emblemàtics.

El passeig pel museu s’inicia en la cambra cuirassada genuïna de l’antic banc, on es recrea l’atracament dels actors de la popular sèrie La Casa de Papel. Continuem per la jungla, a través d’una ambientació extraordinària, per creuar-nos amb l’Indiana Jones i el temible King Kong.

Creuem el vestíbul d’aquest edifici d’estil vuitcentista, per a pujar per l’escala de marbre d’honor, remuntant el castell d’una colla castellera, resseguint diables i capgrossos i destacats personatges de la política catalana com Lluís Companys o Francesc Macià. Ramon Llull, Jacint Verdaguer o Joan Maragall han reservat el seu espai al costat de Lope de Vega, Miguel de Cervantes, William Shakespeare o Moliere, com Severo Ochoa i Ramon y Cajal ho han fet amb Marie Curie, Albert Einstein o Stephen Hawking.

Continuem per les sales més exclusives de l’edifici del Museu: a l’antic saló del recital s’apleguen els Beatles amb altres artistes com Michael Jackson, Rihanna o Billie Eilish... mentre que al pati de cristall i al saló gòtic es reuneixen reconeguts pintors, músics i compositors com Pau Casals, Pablo Picasso o Beethoven amb actors i esportistes com Jack Nicholson, Audrey Hepburn, Michael Jordan o Rafa Nadal... barreges estridents, desconcertants...

Estem fascinats; revisant el racó culinari amb Ferran Adrià i Carme Ruscalleda al capdavant, l’interior del vaixell pirata capitanejat per l’inconfusible Jack Sparrow, i l’univers de Gel i Foc amb escenografies inspirades en la sèrie Joc de Trons.

Ens submergim també al fons del mar a través d’una càpsula interactiva, atacada per un pop gegant... en l’espai de reivindicació climàtica de l’activista Greta Thunberg. Travessem el saló del bé i del mal, amb Franco-Hitler-Mussolini-Stalin en un bàndol i Teresa de Calcuta-Mandela-Gandhi en l’altre.

Amb un ull tancat, a estones amb els dos..., amb estirades del braç i uns quants crits, creuem el passatge del terror... amb alguna sorpreseta extra de temporada Halloween... Escapem del malson, i ens acomiadem del museu, embarcant en el Falcó Mil·lenari d’Star Wars, comandat pel llegendari contrabandista wookie Chewbacca.

Allarguem encara el nostre matí al passatge de la Banca compartint un aperitiu en l’insòlit bar de fantasia del Bosc de les Fades. En la frondositat de l’original ambientació selvàtica, entre trons i llampecs, repassem amb entusiasme els espais i figures del nou Museu de Cera de Barcelona.

COMIAT CURS ESCOLAR 2020-2021

Malgrat les inevitables restriccions, tant lleus i assumibles, de distància, higiene i mascareta... malgrat el continu bombardeig d’onades de contagis... malgrat les insofribles noves soques i variants del maleït virus... malgrat la incomprensible gestió de les mesures del Govern davant la irresponsabilitat d’alguns... hem acomiadat un nou curs escolar, el 2020-2021, que ha mantingut contra tot pronòstic la presencialitat a les aules i ha resistit, a contracorrent però amb ple compromís i entusiasme, al panorama desolador que ens envolta.

La dinàmica en les corbes dels contagis ha anat condicionant la flexibilització de les mesures i en conseqüència ha modulat també la predisposició de les famílies i de les escoles en l’abordatge de les activitats habituals prepandèmia, suspeses des de fa mesos a causa del Covid. Aquesta cursa escolar plena d’obstacles... ja sigui per la remissió del virus, com pel dispositiu de vacunació massiva, com pel baix índex de transmissió entre infants, com per l’encomiable tasca de conscienciació de les mesures de protecció per part dels mestres i de les famílies, com per tot plegat... s’ha transformat en una gloriosa recta primaveral molt il·lusionant, carregada de competicions esportives, colònies i audicions musicals. Durant el mes de juny...

...ens hem meravellat amb les melodies tradicionals de Diu que quan, El noi de la mare, Allouete, Gavota... com dels clàssics de l’Himne de l’Alegria, Musette... magistralment interpretades durant l’audició de cloenda de piano de Martí i Arnau a l’aula de música! L’extraescolar ha estat un èxit, així que acordem prorrogar les sessions escolars de piano un nou curs per a continuar repassant i descobrint noves partitures i perfeccionant i progressant amb la tècnica i amortitzant el nostre flamant teclat Yamaha, que enguany fa companyia a la resta d’instruments de batalla: guitarra, clarinet, guitarra i trompeta!

...s’han esbargit de valent en l’escapada de colònies a Llafranc, en una inesperada i molt il·lusionant llum verda d’última hora per part de la direcció escolar, que finalment ha permès les sortides amb el compromís de mantenir els grups bombolla de cada classe... el regal sorpresa ha coincidit amb un bon temps esplèndid, i als alumnes els ha permès desconnectar de l’entorn de La Salle i gaudir del tresor i l’encant de la Costa Brava amb els seus amics... descobrint el fons marí de les Medes amb el vaixell amb visió submarina Nautilus, practicant immersions lleugeres amb l’esnòrquel, resseguint itineraris impressionants amb bicicletes de muntanya... o reforçant lligams de grup i compartint noves experiències, records inoblidables amb els companys de classe, i coreografies ben divertides com la de Te de Campana...

...en el panorama esportiu s’han reprès les competicions escolars... El bàsquet ha mantingut la porta tancada a pares i acompanyants de jugadors, tant en els partits a casa com en els visitants... mentre que el futbol ha concedit l’assistència d’un únic adult per jugador en els dos torneigs de dissabte que s’han disputat...

...i rematem el curs amb la celebració anticipada de l’aniversari de l’Arnau a l’aula... consumint les últimes hores amb jocs, rialles i els millors desigs per a les vacances... alguns ens retrobarem pel barri, o en casals d’estiu, o en revetlles de sant Joan, o a Menorca... o potser ja en l’inici de tercer i sisè de primària! Tantes setmanes que falten fins al tretze de setembre i tant ràpid que passaran... si l’evolució de la pandèmia ens ho permet procurarem assaborir amb goig de Port Aventura, dels casals al zoo de Barcelona i al club esportiu de l’Europa, d’Es Migjorn Gran, del càmping a Prades, del ressort aquàtic de Capfun a Argeles sur Mer... l’estiu, perquè Martí i Arnau s’ho mereixen (i nosaltres també, què carai...), promet un munt de moments inesborrables!

PAPAM 2021

S’està convertint en una cita engrescadora, malgrat el Covid s’ha encarregat d’aigualir-la per segon any consecutiu...: el tradicional peregrinatge de la comunitat lasal·liana a Montserrat (PAPAM per als amics), habitualment emplaçat a principis de maig, es reinventa enguany amb fórmules de proximitat que ens permeten escollir ruta i gaudir d’entorns plens de natura mantenint el grup bombolla!

Triem per unanimitat la ruta que ens duu des de la plaça del Nord fins al Temple del Sagrat Cor del Tibidabo! Poca broma, un recorregut que no és precisament un passeig per a estirar les cames sinó un exigent circuit circular amb ascens al cim més alt de Barcelona. Per això, preveient que el matí serà llarg, ens carreguem de provisions per a enfrontar-nos a la llarga caminada...

Escalfem les cames remuntant l’avinguda de Vallcarca fins a la ronda de Dalt. Aquest ha estat el primer avís seriós, perquè li segueix carrer de Natzaret amunt endinsant-nos decididament a la vessant de Collserola pel barri de Sant Genís dels Agudells. Ens desviem per un corriol, entre residències per a gent gran i horts urbans, fins a la carretera de l’Arrabassada, més enllà del popular club esportiu Vall Parc. Travessem amb molta precaució la carretera perquè en un dels revolts més excitants i perillosos d’aquest tràgic circuit d’asfalt per a motoristes s’enfila el nostre sender cap a la font del Bacallà, en el tram més forestal i atractiu de tot el circuit.

En la reconfortant esplanada de la font aprofitem els murs de pedra per a descansar una estona i per a esmorzar relaxadament. No hi ha ni una ànima a prop, només ocellets cantaires i el renou d’en Martí i Arnau que juguen amb pedres i amb el petit cabal que raja del broc, llençant-hi fulles menudes que naveguen pel petit canal obert fins a la reixa del desguàs.

Sort que hem carregat energia (termos de cafè per a uns i begudes energètiques llampants per als altres) perquè ara continuem guanyant alçada per un segment molt dur d’escales que ens aboca al camí de Can Borni, que resseguim en paral·lel per un menut corriol fins a la carretera que des de la Font Groga puja al Tibidabo. Ens mantenim en el voral peatonal mentre reconeixem de reüll les atraccions de TibiCity, la Mina d’Or o la Muntanya Russa. Just sobrepassat el vial del flamant nou funicular del Tibidabo, el primer d’Espanya!, ens desviem per un estret corriol vertical fins a l’aparcament del parc d’atraccions, i des d’aquí remuntem fins a la plaça del Tibidabo, coronant els 516,2 metres d’altitud. Agafem aire des del mirador panoràmic, disgustats perquè no podrem entretenir-nos pel Camí del Cel (fins el dia quinze no es preveu l’obertura dels parcs d’atraccions!) ni prendre una cervesa al restaurant d’El Club dels Aventurers (tancat fins a nou avís!)... maleït Covid!

Abans d’emprendre el camí de tornada, amb el consol i la certesa de què tot el que hem pujat ara ho baixarem, entrem al temple del Tibidabo per a trobar la Moreneta. La inèrcia encara ens empeny fins a la construcció més alta de tota Catalunya... som-hi, que la tenim a tocar: la Torre de comunicacions de Collserola. Ens impressionen els seus quasi tres-cents metres d’alçària, i els enormes tensors que la subjecten... ens tempta visitar-la un dia per dins... però no avui, perquè ja tenim el xip de tornada, davallant per la carretera de Vallvidrera a Barcelona fins aterrar còmodament al concorregut passeig de les Aigües. Ens beneficiem de la drecera d’escales que acompanya la via única del funicular per a plantar-nos fàcilment a la plaça del Doctor Andreu, i continuar el llarg descens perseguint la catenària testimoni de l’últim tramvia supervivent de Barcelona: el Tramvia Blau. Cacem a mig camí una rèplica ben ocurrent a mode d’homenatge i record d’aquesta icona desapareguda de la ciutat, davant les antigues cotxeres, en idil·li perpetu amb el trànsit de l’emblemàtic tramvia per l’avinguda del Tibidabo.

Rematem l’expedició en l’entramat laberíntic de la vila de Gràcia... per a emplaçar-nos en la versió autèntica a Montserrat (creuem els dits) del proper 2022...

BARCELONA DRAGON TRAIL PASSPORT (6)

No ha pogut ser, per una cosa i per una altra hem hagut de posposar l’obtenció del diploma Dragon Trail... en teníem prou caçant dos dracs amb un únic tret, un objectiu fàcil... però finalment avui només visitem el capità i líder indiscutible de la legió de dracs barcelonins: el drac del Parc Güell.

El mestre Gaudí va crear un pulmó per a la ciutat i el va omplir de color, ondulacions i fantasia. Les seves obres estan perfectament integrades a la natura, i ben a prop de casa nostra! Hi accedim, per enèsima vegada, aprofitant la gratuïtat que la pandèmia habilita als barcelonins... per a passejar-hi serenament fins a plantar-nos just davant de l’esplanada inferior de la doble escalinata monumental de la porta principal... Remuntem un parell de replans i esperem pacientment el torn per a retrobar-nos cara a cara amb el drac ¿o es tracta d’una sargantana? més fotografiat del món, recobert de trencadís.

Aprofitem la visita per a esplaiar-nos dins la sala Hipòstila de les cent columnes i, per descomptat, per a gaudir de l’esplèndida panoràmica de la ciutat de Barcelona des del sinuós banc farcit de trencadís que delimita la plaça de la Natura.

A la propera serà la vençuda, sense cap dubte... només ens queda un drac per a completar el nostre passaport, i preveiem serà una última cacera molt ràpida i senzilla... i amb sorpresa final!

BARCELONA SKYLINE

Sovint ens capfiquem en inconvenients menors o detalls circumstancials enlloc d’afrontar les situacions des d’una perspectiva prou generosa que ens permeti captar la complexa realitat que ens envolta. La dita adverteix que probablement els arbres no ens deixen veure el bosc... per això hem decidit sortir de passeig i escapar de l’asfalt, guanyant alçada, amb la intenció de beneficiar-nos d’una panoràmica de luxe... perseguint l’imaginari de Gaudí ‘Tot surt del gran llibre de la Natura’, destrossant-nos els quàdriceps en les diabòliques escales que ressegueixen el parc Guell fins el mirador del Virolai, i aterrant finalment en un discret paratge del Turó del Carmel.

Debatem l’enquadrament perfecte, cadascú tria la pedra més còmode i, llapis en mà, ens entretenim amb l’espectacle que naturalment es desplega entre els nostres peus i l’horitzó del Mediterrani. Tot bull en la nostra gran ciutat, encara que al foc lent que ara exigeixen les restriccions Covid. En l’entramat d’asfalt s’endevina una efervescència inevitable d’infinites rutines que suporten alhora malestars, frustracions, somnis i esperances.

El brogit de la gran ciutat s’intueix dèbilment des d’aquest preuat pulmó verd urbà, només el flux intermitent d’altres vianants que volten pel turó distreu la nostra hipnosi artística. Revisem la catifa grisa barcelonina, d’on sobresurten alguns edificis i monuments inqüestionables... com la torre Glòries, la Sagrada Família i les torres Mapfre i Hotel Arts.

Anem completant el perfil de l’sky line barceloní amb els gratacels amuntegats en la zona de Diagonal Mar, l’hotel W, la torre del transbordador de l’Aeri del port, l’edifici Colom, l’hotel Torre Catalunya i, just davant nostre, el desmesurat bloc d’edificis del carrer de Pau Alsina.

Els espais s’omplen amb un teixit immens de carrers i habitatges... S’aprecia la fesomia dels barris observant l’estructura i densitat en cada racó... per descomptat es defineix perfectament la quadrícula de l’Eixample i els atapeïments de Sants-Montjuïc o Ciutat Vella.

També sobresurt la muntanya de Montjuic, amb la seva fortalesa al capdamunt, i l’oasi del parc de la Ciutadella... Anem completant els dibuixos, cadascú ha imposat el seu estil... uns afegeixen color, altres preferim el blanc i negre, només jo m’entretinc i m’esplaio amb mil detalls que em criden l’atenció... afegint nombrosos vaixells de càrrega a l’entrada del port. El resultat final, més enllà del dibuix, ens ha regalat una contemplació relaxada, sense presses, de la nostra ciutat: moltes llums, i algunes ombres, d’una ciutat meravellosa!