El gremi d’arquitectes també s’ha fet un espai, dins l’atapeït calendari pro-‘milcausesimaginables’, i ha consolidat la singular iniciativa 48H Open House BCN, que permet tant als estudiants i professionals del sector explorar construccions excepcionals com als curiosos descobrir edificis peculiars de Barcelona i rodalies.
El valor arquitectònic afegit de cadascun dels edificis triats (fins a 211 inclosos al Programa d’enguany!) és inqüestionable... Revisant l’extens mapa del certamen, apostem per la visita als Habitatges de l’Illa Escorial, tant propers a casa nostra...
Accedim, amb el confort del zero a un de Messi al València, al gratacel d’Escorial 50, premi FAD d’Arquitectura l’any 1962!
L’edifici, de divuit pisos d’alçada, forma part d’una unitat residencial a base de blocs... com a alternativa a l’illa tancada tradicional. La particularitat, en aquest cas, s’evidencia en la separació entre els elements comunitaris i els habitatges, de poca profunditat i distribuïts en dúplex, eliminant patis interiors i facilitant la ventilació i l’assolellament.
Un selecte grup d’arquitectes va dissenyar el complex residencial els anys cinquanta, obrint-ne l’interior com a espai públic, en els terrenys de la gran mansió senyorial de Cal Comte, que estenia els seus jardins des de l’actual travessera de Gràcia fins a l’alçada de Providència. L’esvelta palmera del carrer de l’Escorial és l’únic testimoni de l’avinguda que conduïa fins la casa, en l’escenari d’un passat esplendorós de masies i convents escampats per l’antiga vila de Gràcia...
L’ascensor ens duu fins al novè pis, que és en realitat el dissetè... des d’on les passeres (habilitades cada dos pisos) permeten l’accés al bloc residencial, que connecta les vuit vivendes de cada replà a través d’un llarg passadís extern. Les vistes són impressionants, des de la costa del Maresme fins al Baix Llobregat, i de Collserola a l’horitzó mediterrani, enmig d’un eixam infinit de terrasses i teulades de Barcelona.
Tot i l’espectacularitat, i la generositat dels espais (sobretot en el nivell superior, el divuitè, sota terrat...), ens acovardeix l’alçada, massa vertiginosa i exposada al buit. Valorem l’enginy i la solució arquitectònica, i agraïm poder satisfer la nostra curiositat i tafaneria. Des del carrer contemplo el gegant de formigó i busco aquell balconet abocat a Barcelona... Un mirador privilegiat, malgrat em reafirmo definitivament en la serenor de les plantes baixes!
