De ruta per CANTÀBRIA! (5)

En el nostres viatges, per descomptat, no poden faltar les excursions. Perquè ens agrada l’esport i ens apassiona el contacte amb el medi natural. Gaudim amb l’exercici físic, sense tensió competitiva, i descobrim el patrimoni natural i altres aspectes culturals, històrics o geogràfics mentre compartim bones estones i experiències. Les nostres propostes amb en Martí i n’Arnau sempre procuren algun al·licient o sorpresa afegida... i el nord d’Espanya atresora una natura inusual, desconeguda i atípica, en un entorn abrupte i de gran bellesa carregat de llegendes i supersticions. Des de la meigas gallegues als aquelarres del Baztán navarrès s’extén un passatge misteriós ple d’encant i misteri que també ens embruixa a Cantàbria amb una profunda tradició mitològica. Ben a prop del meravellós Parc de la natura de Cabárceno ens entretenim en una antiga explotació minera d’extracció de ferro, a cel obert i en actiu fins a principis del segle XX: el parc mitològic de Mina Pepita.

Recentment es va recuperar aquest singular terreny modelat per l’activitat minera com a espai natural lúdic dedicat als personatges mitològics de la regió. Així, en aquest sorprenent entorn geològic apareixen amagats entre l’exuberant vegetació el temible Ojáncano, el guardià del bosc Arbolón, la dolça Anjana, o el simpàtic Musgoso amb la seva flauta...

En la meravellosa entrada a la comarca de Liébana a través del Desfiladero de la Hermida, ens desviem cap al Monte Hozarco per a explorar una altra Senda Mitológica molt recomanable. Ens endinsem en una preciosa roureda per un sender en continu pendent, i just al límit de les males cares apareix oportunament l’estàtua del primer bruixot que segons l’indicador engoleix als nens que es perden pel bosc.

Ara comença el joc d’anar cercant la resta d’habitants... Martí i Arnau corren engrescats amunt i avall, retrobant-se amb l’Ojáncana, l’Arquetu, el Trenti, la Guajona, el Cúlebre i tants altres que ens permeten coronar amb bon humor i molta expectació el turó, fins a abocar-nos a l’impressionant mirador de Santa Catalina.

Immillorable punt final a un sender màgic, molt entretingut i familiar, malgrat l’incòmode desnivell. Des del mirador, a set-cents metres d’alçada, admirem el congost als nostres peus i resseguim el sinuós pas del Desfiladero de la Hermida mentre contemplem el vol serè i majestuós d’uns quants voltors.

I encara insistim amb una altra antiga explotació minera, molt propera a la localitat de Cabezón de la Sal, perquè Cantàbria és una regió amb destacada tradició minera que ha procurat reconvertir el seu patrimoni en recurs turístic. L’excursió transcorre damunt l’antic recorregut de les vies del tren de les mines de zinc d’Udías, en actiu fins a principis dels anys seixanta, i actualment habilitada com a via verda cent per cent familiar. El paisatge és espectacular, molt verd i amb molta ombra, i el sender és ample, senzill i molt agradable.

L’aventura inclou dos túnels miners que haurem de travessar amb llanterna (he previst un frontal que ens acompanya des de Barcelona). Observem en l’interior dels túnels l’empremta dels pics i les barrines que van perforar les roques de la muntanya, com també algunes travesses de fusta i enormes cargols de la via fèrria.

Finalitzem l’excursió a la boca de la mina, Pozo Peña Montero, on encara es manté l’estructura d’accés al pou d’extracció.

I encara un altre regal meravellós, precisament molt a prop d’aquesta ruta minera: el Bosque de Secuoyas. Deixem el cotxe al lloc indicat, en un aparcament al marge d’una carretera local, per a iniciar el descens per unes passarel·les de fusta, malauradament massa concorregudes.

No triguen massa a aparèixer els primers exemplars immensos, de tronc i alçada impressionants. L’ombra és absoluta, impossible que s’escoli la llum solar fins on ens trobem nosaltres.

El passeig és molt fotogènic i hipnòtic: m’entusiasmo amb les instantànies en contrapicat i ens divertim abraçant entre els quatre sequoies de cinc, sis o set metres de diàmetre.

De ruta per CANTÀBRIA! (4)

FUENTE DÉ

Més enllà de l’entorn meravellós d’Unquera i de les seves saborosíssimes i tradicionals ‘corbatas’, més enllà dels vint-i-un quilòmetres de la sinuosa carretera N621 entaforada dins l’espectacular congost de La Hermida que ressegueix el riu Deva com a frontera natural entre Cantàbria i Astúries... ben a prop de Potes, la sensacional capital de la vall de Liébana, i a tocar del monestir de Santo Toribio, un dels llocs sants del cristianisme que atrau peregrins i alberga una relíquia del Lignum Crucis i plàcids senders a altres monestirs propers...

 ...descobrim un altre imprescindible de Cantàbria, inoblidable, un contrast paisatgístic impressionant... també de temperatura, perquè el telefèric de Fuente Dé remuntarà en pocs minuts set-cents metres fins a l’estació superior a més de mil vuit-cents metres d’alçada.

El telefèric és una obra d’enginyeria extraordinària, construïda els anys seixanta en un únic tram (diuen el més llarg d’Europa!), en l’entorn del massís dels Picos de Europa. Hi accedim amb reserva anticipa online, així que esperem el nostre torn a la cafeteria... fins que a l’hora convinguda ens enlairem suspesos en una cabina panoràmica, meravellats per un paisatge muntanyós espectacular per on serpentegen senders i corriols molt temptadors i engrescants per a gaudir-ne sense nens...

Dalt de tot ens rendim al paisatge hipnotitzant del mirador del Cable, que ens convida a travessar damunt d’una reixa vertiginosa per a abocar-nos literalment al penya-segat.

Des d’aquí, aprofitant l’oportuna bonança climatològica, ens engresquem amb la ruta de Los Horcados Rojos... i avancem per una pista bondadosa durant tres quarts d’hora, en l’abric dels cims escarpats que ens envolten. Aprofitem la bifurcació a Puertos de Áliva, just ara que el nostre camí s’enfila amb més decisió, per a donar mitja volta i tornar al telefèric; una expedició breu però molt gratificant. Afrontem el descens en solitari, en un trajecte curt i emocionant, fins aterrar delicadament a l’estació inferior.

De ruta per CANTÀBRIA! (3)

La nostra inclinació per Santander és innegociable, ens ha captivat plenament... però l’eslògan diu que Cantàbria és infinita, així que provarem de fer alguns tastests més del seu litoral... sorprenent, escarpat, abrupte... extraordinari. El municipi de Santillana del Marc acull la platja de Santa Justa, un altre dels racons imprescindibles de Cantàbria... una menuda cala que no ens deixa indiferents.

Els agrestes penya-segats que limiten la platja amaguen una antiga ermita encaixada en una cavitat natural aprofitant un plec de la roca. És un espectacle meravellós acostar-nos-hi per un estret sender exposat al mar, a pocs metres d’on trenquen les onades, inclements i ferotges, esculpint un paisatge màgic.

Dalt del promontori, just uns metres més amunt, en aquest mateix escenari sensacional, s’aixeca l’antiga torre medieval de defensa de San Telmo, des d’on gaudim d’unes vistes panoràmiques de la costa cantàbrica. És un lloc idíl·lic que es mereixeria entretenir-nos entre la pastura i delectar-nos amb una posta de Sol inoblidable.

Apostem per dues breus incursions, a les sorprenents platges de Covachos i Arnía. Tant l’una com l’altra es caracteritzen per un compendi geològic excepcional. Des de l’aparcament dalt del turó admirem Covachos, potser la millor platja de la Costa Quebrada. Baixem decidits el corriol que davalla enganxat al penyal... fins que dos socorristes ens adverteixen que la marea alta ens impedeix el pas, i que ens hagués convingut revisar les hores, altures i coeficients de la pleamar i baixamar en unes taules transcendentals per al locals, molt més que les de multiplicar: les taules anuals de marees.

Tenim més sort amb una impressionant competidora, veïna de Covachos: la platja d’Arnía. Tot i la nombrosa concurrència decidim acostar-nos a les dues platges enfrontades, amb imponents crestes de roca dins l’aigua que les protegeixen del mar obert, com si fossin aletes dorsals de criatures marines gegants. Malgrat l’aparent onatge brusc i intractable, ens sorprèn la bandera verda... definitivament aquesta és terra de víkings intrèpids i coratjosos, potser el nostre Mediterrani els sembla una insulsa banyera d’hidromassatge.

De ruta per CANTÀBRIA! (2)

A més de Castro Urdiales, Laredo, Comillas, San Vicente de la Barquera, Santillana del Mar, Liérganes, Mogrovejo, Potes... i tants altres pobles meravellosos disseminats per terres càntabres, és imprescindible una descoberta minuciosa de Santander.

La capital de Cantàbria es mereix un post exclusiu, perquè enamora a primera vista... les comparacions són odioses, però ràpidament ens embruixa la seva elegància, serenitat i civisme. Santander és tant accessible i confortable, tant discreta i monumental alhora...

Crida l’atenció el gust i la tranquil·litat amb què els seus ciutadans gaudeixen de la ciutat, generosíssima d’espais d’oci i jardins públics... Per això ens fascinen les trobades de nombrosos raqueters jugant improvisadament, a les zones especialment reservades, a ‘palas cántabras’ damunt la sorra de les platges d’El Sardinero o d’El Camello (malgrat la roca que li dóna el nom només té una gepa!).

Passejar per la península de la Magdalena és assaborir lentament el bon gust i maneres d’aquesta ciutat. Més enllà del minizoo amb lleons marins, foques i pingüins, topem amb rèpliques de galions que van creuar l’Atlàntic, i coronant el cim del penyal s’aixeca majestuosa l’antiga residència reial del palau de la Magdalena. Entre boscos i delicats jardins, resseguint la costa, descobrim el Faro de la Cerda i la popular platja de Los Bikinis. En la nostra ruta trobem de tant en tant ocurrents i divertides figures de llenya, com també el monument a Félix Rodríguez de la Fuente... que ens convida a reposar damunt la gespa i desplegar un merescut pícnic.

L’última joia d’aquesta corona, la més preuada per als menuts, és l’extens i original parc infantil que s’estén enmig d’un entorn paisatgístic extraordinari.

Recorrem descalços, fruint de l’arenal, els dos quilòmetres de l’emblemàtica platja d’El Sardinero.... en realitat dues platges, separades pel mirador del Piquío, que es retroben en marea baixa. Martí i Arnau, jugant-jugant, s'hi acaben remullant sencers...

A l’extrem oposat també ens delectem amb un altre parc, tant esplèndid com el de la Magdalena, encaixat entre les platges de Mataleñas i Los Molinucos, que ens regala una panoràmica sensacional, un passeig exclusiu, i un altre parc infantil inevitable.

I encara una mica més enllà s’alça l’hipnòtic far de Cabo Mayor, que ens incita a acostar-nos fins a un mirador força concorregut i arrodonir la visita a l’estratègic Café Bar que l’acompanya... i de passada estrenar-nos amb una obligada tapa de rabas (parents del calamar), autèntic rei de l’aperitiu en aquestes latituds.

Descobrim una altra Santander orientada a la badia... resseguint el Passeig i els Jardins de Pereda, que encobreixen gelosament l’avantguardista centre d’art Botín, dissenyat per l’arquitecte italià Renzo Piano (el mateix que l’insòlit edifici Pompidou a París!). Ben a prop ens llancem a la gosadia dels quatre gelats que escollim a la popular Regma... els cucurutxos semblen de broma, només per a riure: descomunals, immanejables, impossibles... el bis, ja escarmentats, el reservem al quiosc exterior: només dos gelats pels quatre, i encara ens costa acabar-los (repetim novament el curiós gelat de formatge).

Ens endinsem pels carrerons de la zona antiga de la ciutat, molt castigada durant l’incendi devastador de l’any 1941. Encertem l’aparcament subterrani a la plaça Pombo, de preu simbòlic quan es compara amb les tarifes de Barcelona. Darrera la solemne seu central del Banc de Santander s’expandeix un entramat laberíntic, que ens duu fins a la Plaza Porticada, fins al funicular gratuït del mirador Río de la Pila... i per descomptat decidim completar una altra tradició fortament arrelada a Cantàbria: entre tantíssima oferta triem dinar de pinchos a la Casa del Indiano, a l’empara del Mercado del Este.

I encara l’últim cartutx, improvisat però deliciós i molt recomanable, el comprometem amb una ruta amb vaixell fins al paradís natural de la platja d’El Puntal. L’agradable viatge d’anada en solitari (si no fos pel capità) finalitza en un clàssic embarcador de fusta, des d’on ens reclama un captivant paratge dunar envoltat d’aigua pels dos costats. Un escenari cent per cent fotogènic, i un passeig molt relaxant...