Inaugurem calendari amb
una de les curses de barri més consolidades (36 edicions!) i amb un poder de
convocatòria creixent (avui, més de 4000 corredors!): la Cursa del Barri deSant Antoni.
L'atractiu
de la Cursa no són els 15 euros d'inscripció (tot i que comparant-la amb
altres curses ens semblaran més que justos...) sinó el bon bagatge organitzatiu
que han acumulat al llarg dels anys i un recorregut, en general, força ample i sense
desnivells. A alguns se’ns afegeix l’al·licient de començar i acabar la Cursa a
l’entorn immediat del que s’ha convertit en el centre d’operacions i base logística
de la prova: el pati de l’escola dels Salesians de Rocafort. I és clar, l’enyorança
de qui ha crescut (intel·lectualment eh...) a l’empara d’unes extingides EGB i
BUP és inevitable; onze anys ininterromputs que han deixat una petjada profunda
i inesborrable, i confesso, plena d’orgull i agraïment.
Els detalls de qualitat, fruit de la veterania, inclouen una
recta de sortida (al carrer Floridablanca, entre Viladomat i Borrell) degudament
limitada per tanques i uns calaixos de temps ben definits i vigilats. Avui
arrencarem a córrer més puntuals que mai, a les 9.30! (no podia ser a les 10?),
perquè un inoportuníssim ruixat ha fet acte de presència a deu minuts del tret
de sortida. Aquest convidat inesperat ha provocat ridícules aglomeracions de
corredors sota uns balcons insuficients i, de passada, un escampall de constipats
a discreció.
Els primers compassos de Cursa, com acostuma a passar, s’han
convertit en un incòmode bosc de cames i braços. Ni la pluja, que ja minva, ni
els dos girs consecutius a l’esquerra fins al carrer Sepúlveda col·laboren a
sentir-se a gust en aquest quilòmetre inicial.
A la intersecció amb l’avinguda Paral·lel tombarem a la dreta pel carrer
Llançà, testimonial travessia que precedeix la desitjada Gran Via per on, per
fi, cadascú aplicarà la velocitat de creuer que més li convingui; dos quilòmetres
de recta i lleugeríssim descens que compartim amb el trànsit rodat. A la
cantonada amb Viladomat comprovo de reüll com la moto que he aparcat fa just
una estona segueix al mateix lloc, només faltaria. Seguirem per aquesta
autopista lliure de peatge fins al Passeig de Gràcia, cobdiciada transició cap
a la Plaça de Catalunya, ja molt enfora dels límits del barri de Sant Antoni.
Retornem per la Ronda de la
Universitat cap al barri amfitrió. Dedicaré un sospir d’admiració als rebesnéts
de Louis Moritz per l’afany en rellançar, ara fa deu anys!, la marca de cervesa
més antiga de Barcelona al mateix espai on s’elaborava en el segle XIX, al bell
mig de la Ronda de Sant Antoni. Degustaré, ja que ara no puc fer-ho amb una
Moritz, els detalls cervesers que decoren la façana d’una fàbrica restaurada
per l’arquitecte francès Jean Nouvel (sí, el de la Torre Agbar!); salut i a
seguir corrent, que ha hem creuat l’equador de la Cursa, amb un temps real de
20’35’’!
Ara toca un anar i venir, primer pel carrer Tamarit i després pel
carrer de Manso, pels laterals del majestuós i en plena remodelació Mercat de
Sant Antoni. La seva versió dominical, traslladada uns metres més enllà, segueix
amb la tradició dels qui compren i venen llibres, revistes, segells, còmics,
monedes i, per descomptat, cromos a l’etern mormoleig de ‘tengui’ o ‘falti’...
La
sensació de córrer amb els mitjons mullats (les bambes no són Gore-Tex, ooooh...)
no és gens agradable, però aquesta és la dissort del runner: esforç, patiment i
glòria!
Passat el quilòmetre set i el Col·legi on ahir vam recollir el dorsal ens
enfrontarem al tram més costerut de la Cursa, els tres-cents metres que
transcorren per l’Avinguda del Paral·lel més els que pugen per Entença fins al
carrer Sepúlveda. Aix, aquí és on perdré gas, aquells segons que embrutaran
aquest segon parcial. I de nou pel carrer de Llançà fins la Gran Via. Aquest ja
és territori conegut, trepitjat fa mitja horeta, som-hi!, motor a fons!
Últim quilòmetre, molt propici
per a donar-ho tot: baixem pel carrer Urgell i tombem per Floridablanca, des d’on
distingirem clarament l’arc inflable de sortida i, més enllà, el d’arribada amb
el cronòmetre oficial al capdamunt. La majoria de corredors apreten el ritme en
aquesta recta, però jo no puc més que mantenir-lo, fins creuar la línia de meta. Tot i amb això,
bé, molt bé, perquè he millorat la meva millor marca personal, només per dotzesegons!: 41’45’’, amb un segon parcial de 21’11’’ (com sospitava, més lent que
en el primer... aquesta és l'assignatura pendent...).
L’escultura còmplice de San
Joan Bosco, sostinguda en un dels laterals, sembla reconèixer l’esforç dels qui
ens hidratem pel pati dels Salesians. La satisfacció ve acompanyada d’un solet molt
reconfortant que treu el cap entre núvols en clara dispersió. Molt bona Cursa,
com deia. L’any que ve molts repetirem i tants altres procuraran incorporar-se.
A l’horitzó més immediat: la Mitja Marató de Terrassa, diumenge vinent.... aix, només demano que no plogui, per favor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada