En aquesta gesta personal cap a la Marató (amb la inscripció
feta ja no hi ha marxa enrera...) hi ha jornades al calendari marcades en
vermell, com la d’avui. Fa un any, en aquest mateix escenari, vaig debutar satisfactòriament en la mitja distància (quan ‘distància’ equival a Marató...).
Aquell matí de 2013, empès per un excés de confiança, vaig dipositar la primera
de les pedretes d’aquesta gran muntanya coronada per la Marató del proper 16 de
març. Així que tinc trenta-un dies per arribar al cim, i tot i que el tram
d’ascensió final no és el més costerut sí que és el més tècnic i exigent.
Per aquest motiu, des de ja, haig de planificar amb molta
atenció el quan i el quant de cada entrenament per a intentar arribar al dia D
en les millors condicions. Els corredors més experimentats omplen de consells i
recomanacions la xarxa; cadascú té la seva fórmula particular adaptada, però
tots coincideixen en la importància tant de les sèries i tirades llargues
prèvies com del descans.
Amb les sèries al gimnàs faig el que puc (bastant més amb
les que emeten per la tele); amb el descans, cap problema, garantit!; i amb les
tirades llargues..., ai, és difícil encabir temps (quasi tres hores) a
l’atapeïda agenda de rutines d’un responsable i voluntariós (presumptament) marit
i pare de dos fills...
Avui tinc l’oportunitat de viure/patir una distància de
trenta quilòmetres... per gentilesa dels propis organitzadors de la Mitja Marató de Barcelona que, conscients de l’idoneïtat per dates i els nervis que
consumeixen als imminents debutants en Marató, s’han tret de la màniga un
recorregut intern pel Parc de la Ciutadella de deu quilòmetres (5 voltes de
dos) previ a la Mitja. S’ha de ser kamikaze, però és un suïcidi obligat si vull
fer el pas endavant...
I és clar, són faves comptades: si la Mitja comença a les
8.45, els deu previs han de començar màxim una hora abans i, per tant, haig de
sortir de casa a les set del matí... Uns horaris intempestius, d’acord als
objectius que persegueix, també despietats i ferotges. Voluntat i sacrifici, dos
coneguts amb qui em vaig retrobar farà mig any i amb els qui mantinc una
tòrrida relació d’amor-odi, fins que la Marató ens separi...
En penombra (si és que no són hores...), amb la singular
companyia d’una logística de Mitja Marató que just desperta, m’acosto al trot a
la carpa punt de trobada on els més impacients ja es distribueixen per ritmes.
Últimes indicacions als corredors i llebres respectives, i sortida al grup de
sis minuts el quilòmetre; al següent, els de 5’30’’, m’hi afegeixo... i a córrer.
El ritme és força lent, molt conservador, com correspon a
l’atrocitat en què m’he embrancat. La primera volta, d’escalfament; a la segona
s’hi afegeixen els que han arribat tard (ara som una vintena); a la tercera ja
ens creuem amb força més corredors, alguns en solitari, altres en parella o
petits grups, la majoria sorpresos pel masoquisme d’aquests aspirants a
maratonians...; i a la quarta, ups, un Iphone caigut per terra!, aix, ni
m’imagino el disgust del propietari...
No hi haurà cinquena volta... perquè els ‘matemàtics’ han
calculat que cada volta equival a 2150 metres (quatre: 8600 metres ...) i que
fer-ne una altra sobrepassaria en excés el propòsit dels deu quilòmetres... a
banda de no deixar marge per la Mitja que segueix...; òbviament, ningú
protesta... agraeix l’avituallament i directes cap a la línia de sortida!
Amb nou quilòmetres a les cames (he afegit l’anada i tornada
fins la carpa de La Prèvia...), i a vint minuts de l’inici de la Mitja, el risc
és no mantenir-me actiu i refredar-me. Aquesta transició podria ser fatal sinó
fos perquè he procurat prendre totes les precaucions possibles, escalfant
suaument fins que per megafonia han advertit que ‘només queden tres minuts’.
Observo des del calaix del meu color (algú em va inscriure per error al calaix
vermell sub 1h30’...però m’afegeixo a l’immediat posterior, el blau, sub 1h40’)
un munt de samarretes, la majoria de màniga llarga, abandonades a la tanca que
delimita la barqueta de sortida... fins i tot n’he vist una volant per damunt
dels nostres caps... serà veritat la tradicional pluja de samarretes a l’inici
de la Marató?
A les 8.45 (una hora peculiar...) s’estrena puntualment la
24a edició de la Mitja Marató de Barcelona. El recorregut és quasi idèntic al
de l’any passat, només dues variacions per obres que no afecten l’altimetria de
la cursa. S’agraeix la lleugeresa del recorregut, tot i l’avinguda del
Paral·lel en pujada, la monotonia de la Gran Via o l’anar i venir per
l’avinguda Diagonal. M’entretinc amb el que puc: amb les tres llebres d’1h20’’
que s’han despistat a la sortida i ara els toca esprintar de valent, o amb la
immensa comitiva que arrosseguen les llebres d’1h30’’ (uns dos-cents corredors?
no exagero...), o amb l’animació concentrada a les rodalies de l’Arc de Triomf,
o amb el llançament d’ampolles d’aigua i gots isotònics recollits en els
avituallaments, o amb l’original samarreta d’aquell, o amb les espectaculars
bambes de l’altre, qualsevol excusa és bona per evitar mirar el rellotge o
calcular els temps parcials personals, això intento evitar-ho a tota costa!
Som rècord de participació amb 14500 inscrits; destaca el
23% de participació femenina i
l’increment de corredors estrangers. Sense massa dificultats creuo el parcial
dels 10 quilòmetres amb un temps de 47’18’’. Obeint els decàleg del maratonià,
avui atendré tots els punts d’avituallament i comprovaré la poca destresa que
tinc per córrer i beure alhora. Vaig prenent nota del recorregut, conscient de
què ressegueix parcialment el del seu germà de 42 quilòmetres (en alguns trams encara
s’insinua la ratlla blava de l’any passat...).
Uns quants grups de percussió il·luminen els trams més insípids
de la cursa; també ens creuem amb un conjunt de gospel i, al gir de canvi de
sentit de la Diagonal, un grup de pop-rock! A partir del quilòmetre 15, amb un
final feliç garantit, recupero algunes posicions. Sí, per aquest pas pel
litoral m’han caçat en una foto:
No hi ha massa més a fer: un últim esforç de pujada pel
carrer de Marina, i a assaborir el darrer quilòmetre (a aquestes hores ja ben
farcit de familiars i animadors espontanis...). Els darrers tres-cents metres són
simple emoció: la música ambient, els crits d’ànim, i el cronòmetre oficial al fons...
Últim esforç, encara hi queden forces... per creuar la meta amb un temps final
d’1h39’27’’!
Segueixo amb els estiraments pel passeig Lluís Companys.
Recullo la tradicional medalla i, aquí m’acomodo, isotònics i tota la fruita
(taronja i plàtan) que em demana el cos. Boníssimes sensacions a un mes de la
Marató! Avui he resolt una tirada llarga de 30 quilòmetres (9+pausa+21) sense
problemes, tot i els dubtes previs...
En Miki i en Sergi, ambiciosos runners en ascens, s’han estrenat
amb èxit en la Mitja Marató de Barcelona (i això que l’un venia constipat i l’altre
debutava en la distància...). Ens dediquem unes fotos, intercanviem impressions
i ens emplacem al grup de whatssapp on conspirarem propers reptes...
Per cert, l’atleta keniana Florence Kiplagat ha rebaixat en
38 segons la millor marca femenina mundial en Mitja Marató, establint el nou rècord
del món femení en 1h05’12’’, mentre que el seu compatriota kenià Eliud Kipchoge
ha estat el primer en creuar la línia de meta amb un temps d’1h00’52’’. Està
clar, són éssers d’una altra galàxia!
El diumenge proper més del mateix però sense entreacte... 30
quilòmetres per Badalona, a l’oportuníssima Maratest, un veritable banc de
proves a tres setmanes de la Marató!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada