Higway to Hell, un avís premonitori dels icònics AC/DC ressonant a tot volum uns minuts abans de la sortida... Una pujada d’adrenalina perfecte per abandonar el pessigolleig de nervis que m’acompanya des què he ingressat al meu calaix, envoltat de francesos, just en l’instant en què volen algunes samarretes...
Aquest instant, inesborrable, no és més que la punta de l’iceberg
que es mostra damunt d’una superfície on s’acumulen una pila de sessions
d’entrenament i curses de tempteig. Tinc la sensació que avui només haig de
posar la cirereta damunt d’un pastís ja cuit, a foc molt lent, i que penso
cruspir-me quan creui la meta.
Dissabte, 15 de març de 2014 (o el que passa el dia abans...)
A l’avantsala de la Marató, en l’amplitud d’un pavelló
immens, s’exhibeix amb orgull l’Expo Sports, 1200 m2 d’exposició abocada
en la febre del running, presidida per l’espònsor de la cursa (que exprimeix
amb obsequis l’autopromoció) i per l’omnipresent patrocinador japonès de roba
esportiva... (que ha instal·lat a consciència tota la seva llampant
artilleria). Darrera d’aquest empatx institucional, la següent àrea ens reconfortarà:
un munt d’expositors estenent les xarxes en aquest mar d’aficionats a l’esport
en una operació de màrqueting perfecte. Els últims estands d’aquest etern (i
inevitable) trànsit en zig-zag cap a la sortida em tempta a viatjar per tota
Europa, al desafiament de maratons pels carrers d’Àmsterdam, Porto, Venècia,
Londres o Atenes..., somnis sufocats pel repte immediat, encara incert: Marató de Barcelona 2014.
Dorsal i samarreta en mà (la pluja de crítiques a la trista
estampació i elecció del color ha estat unànime), amb l’encert d’haver
descartat la participació en una Breakfast Run no apte per a debutants (que la
pujada de quatre quilòmetres fins l’Estadi Olímpic no és cap tonteria...),
abandono el pavelló atropellat per la multitud i desconcertat per una calor
impròpia del mes de març. Potser alguns ens hem passat amb les súpliques i
invocacions per a què no plogués el dia de la Cursa... volíem bon temps? dues
tasses!
I com de pasta (i algunes coses més, no fotem...) viu el
runner, anem directes cap a la tradicional Pasta Party, un acte de germanor per
a proveir d’un extra d’hidrats de carboni als corredors de la Marató i a un
acompanyant (amb la complicitat del vigilant, hi acabem entrant tots...
s’agraeix). Poca cua (s’ha de dir: i poques taules!) per a un generós plat de
macarrons amb tomàquet o al pesto i beguda a escollir. Envoltats d’estrangers
(anem a horari Europeu, els locals apareixeran en un parell d’hores...) engolim
la pasta: en Martí s’hi dedica amb interès, un servidor també, mentre l’Arnau
(força distret per la moguda) també compleix amb la seva ració de papilla. Un
aplaudiment a l’organització, fins ara impecable.
Per la tarda, en parèntesi místic, represento el ritual
sobradament assajat, amb absoluta precisió. En poc més de deu minuts tot està
preparat damunt la taula del menjador: a un costat la meva bossa, a l’altra la
de l’animadora Lluïsa&Co. I encara queda el més delicat: pactar amb la
comitiva de seguiment els punts de trobada, l’on i el quan. Breus instants de
crispació, desacords i nervis. No és fàcil quadrar temps: els meus ritmes
previstos amb el que la Lluïsa pot trigar d’un costat a l’altre... Sigui com
sigui, el dibuix està fet, i la gimcana garantida. Creuem els dits, que tot
surti bé.
Última càrrega d’hidrats a casa de la meva mare, sopar d’arròs
amb homenatge inclòs a la cervesa (és dissabte, hi ha costums que no s’han de
perdre!). En la serenitat i quietud d’aquestes parets d’infantesa i
adolescència descansaré en pau i matinaré sense destorbar a ningú. Aix, dins
del meu ex-llit (propietat ja d’en Martí) imagino el pas pel quilòmetre deu, i
un somriure a la càmera que m’espera a la Diagonal, i un emocionat pas pel trenta...
mentre tot ja es difumina, i es fon... ja no hi sóc, toca descansar...bona nit,
demà serà un gran dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada