El poble de
Les Preses gaudeix d’un privilegi exclusiu, amb un peu dins del Parc de la Zona
Volcànica de la Garrotxa i l’altre a l’encantadora Vall d’en Bas. No es
compromet ni amb un espai natural ni amb l’altre, però tampoc els dóna l’esquena,
perquè la seva ubicació estratègica, a poques passes de la capital de comarca, li
permet abraçar un bon grapat de volcans i acaronar alhora la pintoresca i
delicada Vall d’en Bas.
En aquesta
plana, ocupada segles enrere per un llac, reposa l’església de Sant Pere; la
particularitat dels seus campanars, a l’estil Notre-Dame de París, identifiquen
el poble. Ni rastre d’en Quasimodo, per descomptat, però sí d’un inesperat engany
o ‘trampantojo’ que maquilla una incomprensible asimetria al balcó immediat del
carrer Major.
A Olot i
Girona hi arribaríem còmodament per la via verda habilitada, resseguint el concorregut bicicarril, i no pas amb tren malgrat el reclam de l’antic baixador ferroviari de Les Preses, reconvertit avui en fabulosa oficina
de turisme.
El burro
català, raça autòctona i domèstica de Catalunya, és molt apreciat pel seu caràcter
enèrgic i el seu temperament dòcil. A Les Preses ens permeten un passeig ben
divertit i entretingut, camí al Parc de Pedra Tosca, amb els pacients ases Vert
i Rebot. Les cingleres, volcans i muntanyes pirinenques que ens acompanyen suposen
un deliciós fons paisatgístic de contrastos.
L’excursió
al volcà de Santa Margarida és una ocasió excepcional per a meravellar i embadalir
a Martí i Arnau, amb una lliçó bàsica i captivant de geodinàmica interna de la
Terra adaptada als més petits...
Que ningú
pateixi, aquest volcà fa més de deu mil anys que reposa... i permet una incursió
molt senzilla, familiar i relaxada al seu cràter, d’extensíssima boca, avui cobert per un
magnífic prat i només ocupat per la menuda ermita romànica de Santa Margarida.
Confiem no es repetirà el devastador terratrèmol de 1428, ara que ens entretenim a explorar un tresor amagat dins del volcà. La geolocalització ens duu fins a un grup de tres roques sospitoses...
Per aquest excepcional escenari va transcórrer la Cursa pel Cor de la Fageda d’ahir per la tarda. Avui repeteixo algun sender, però a un ritme molt més agradable (i sense pluja!). Ens acostem també a la famosa cooperativa làctica i, a més de procurar-nos alguns gelats, saludem a les vaques que ens han volgut atendre...
Ens esplaiem a gust per la Fageda d’en Jordà, explorant branques, fulles i animalets instal·lats damunt la colada de lava del volcà del Croscat; i procurant no endinsar-nos massa en aquest preciós bosc laberíntic, no fos cas...
L'última etapa la reservem al cor de la Vall d'en Bas, entre Sant Esteve i els Hostalets, on repetim gastronomia volcànica al memorable restaurant Sant Miquel... amb alguna nova incorporació i altres diferències notables quatre anys més tard. Tranquil·litat, entorn fantàstic, servei excel·lent i teca deliciosa... exactament com ho recordava.
 |
| Rest. Sant Miquel: maig de 2016 |
 |
| Rest. Sant Miquel: octubre de 2012 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada